Mestre i padrí

Quan un es fa gran va reconeixent, poc a poc, aquells que t’han ensenyat a fer, que t’han ensenyat a ser. De joves solem donar com a referents els gurús del nostre àmbit, els grans mestres. De grans sabem qui, de debò ens ha ensenyat. Jo vaig tenir un mestre de hacker, encara que ell no sàpigui que vol dir aquesta paraula. Ell és un artesà, d’aquells que no intenten fer les obres el millor que poden, sinó que la perfecció de l’obra és la que surt de l’amor de la seva feina. Ell no en sap d’electrònica o d’informàtica, tant hi fa, el que em va ensenyar durant anys és a fer les coses per l’amor de fer-les. Em va ensenyar a mesurar amb atenció, on l’única precisió acceptable és l’exactitud. A dibuixar i fer plànols, a planificar abans de fer feina. A tallar i polir fusta, a pintar i envernissar, encolar i clavar. Des de construir vaixells dins d’ampolles a fer-los d’un metre. Des de posar un quadre a la paret, després de mesurar i tornar a mesurar, sense tolerar errors ni d’un milímetre, a pintar un moble. A arreglar bicicletes, un i altre cop, que en feiem malbé moltes. Ens va fer joguines i jocs. Ens renyava si feiem malbé les eines, però ens les deixava un i altre cop, ensenyant-nos sempre com fer-les anar, repetint sempre que les eines s’han de cuidar com el tresor que són. Quan el mestre ja no pot ensenyar és quan recordes i aprecies allò que t’ha ensenyat, ell em va fer l’enginyer que sóc, i el millor pagament que li puc fer és provar d’ensenyar i transmetre l’amor per la feina feta als que vindran després.

Gracies padrí.

Si l’any passat anava a ser un any ple de promeses de canvi i de futur, s’albiraven revoltes per la democràcia impulsades per la xarxa, expandíem els nostres horitzons vitals, connectant-nos a tots en tot moment, i s’endevinava una certa incertesa sobre la nostra futura privacitat, sobre els límits del que hom pot i no pot fer a la xarxa, al final, l’any va superar, pel bo i pel dolent, tot el que en podíem esperar, i ens obre un futur ple de dubtes i incerteses, però també d’esperances i promeses.

Ha estat l’any on les revoltes contra els règims s’han escampat, però també on, gràcies a les tecnologies i les xarxes hem presenciat com les revoltes esdevenien guerres i repressió. Hem vist com, per protegir un negoci, que ja fa temps està abocat a canviar per obsolet, la gran indústria cultural, un país ordenava el tancament de webs d’altres països, demanava detencions i extradicions, amb un zel que, ni remotament, mostren les policies envers criminals més ferotges. Hem vist com la popularització i expansió de les xarxes socials han canviat totalment els nostres conceptes sobre la privacitat, coses que abans no deixàvem que ningú sabés ara les proclamem als quatre vents, mentre ens dediquem a repetir i difondre (a retuitejar, una nova paraula acceptada com si res al nostre vocabulari) informacions que tant poden ser veritats importants com veritables bajanades, on el que es diu a les xarxes marca el contingut i l’editorial dels mitjans, i no a l’inrevés. El món pla, l’aldea global, amb tafaners i tímids, i bons i dolents, ja és aquí, benvinguts hi sigueu tots.

Davant la previsible aprovació d’aquí a unes hores de la polèmica Ley Sinde, els periodistes, bloggers, usuaris, professionals i creadors d’Internet seguim manifestant -com vam fer en el Manifest del 2 de desembre de 2009- la nostra ferma oposició a una norma que inclou modificacions legislatives que afecten el lliure exercici de les llibertats d’expressió, informació i el dret d’accés a la cultura a través d’Internet. En principi no sembla de rebut que un Govern en funcions adopti aquesta decisió en el seu últim o un dels seus últims Consells de Ministres. Seria doblement greu que es confirmessin les pressions exercides pels EUA, a través de la seva ambaixada a Madrid, com van revelar els cables de Wikileaks. En tot cas insistim en aquests raonaments:
1 .- Els drets d’autor no poden situar-se per sobre dels drets fonamentals dels ciutadans, com el dret a la privacitat, a la seguretat, a la presumpció d’innocència, a la tutela judicial efectiva i a la llibertat d’expressió.
2 .- La suspensió de drets fonamentals és i ha de continuar sent competència exclusiva del poder judicial. Ni un tancament sense sentència. Aquest avantprojecte, en contra del que estableix l’article 20.5 de la Constitució, posa en mans d’un òrgan no judicial -un organisme dependent del Ministeri de Cultura-, la potestat d’impedir als ciutadans de l’Estat espanyol l’accés a qualsevol pàgina web.
3 .- La nova legislació crearà inseguretat jurídica en tot el sector tecnològic de l’Estat espanyol, perjudicant un dels pocs camps de desenvolupament i futur de la nostra economia, entorpint la creació d’empreses, introduint traves a la lliure competència i alentint la seva projecció internacional.
4 .- La nova legislació proposada amenaça als nous creadors i entorpeix la creació cultural. Amb Internet i els successius avenços tecnològics s’ha democratitzat extraordinàriament la creació i emissió de continguts de tot tipus, que ja no provenen prevalentment de les indústries culturals tradicionals, sinó de multitud de fonts diferents.
5 .- Els autors, com tots els treballadors, tenen dret a viure del seu treball amb noves idees creatives, models de negoci i activitats associades a les seves creacions. Intentar sostenir amb canvis legislatius una indústria obsoleta que no sap adaptar-se a aquest nou entorn no és ni just ni realista. Si el seu model de negoci es basava en el control de les còpies de les obres i a Internet no és possible sense vulnerar drets fonamentals, haurien de buscar un altre model.
6 .- Considerem que les indústries culturals necessiten per sobreviure alternatives modernes, eficaces, creïbles i assequibles i que s’adeqüin als nous usos socials, en lloc de limitacions tan desproporcionades com ineficaces per la finalitat que diuen perseguir.
7 .- Internet ha de funcionar de forma lliure i sense interferències polítiques afavorides per sectors que pretenen perpetuar obsolets models de negoci i impossibilitar que el saber humà segueixi sent lliure.
8 .- Exigim que el Govern garanteixi per llei la neutralitat de la Xarxa a l’Estat espanyol, davant qualsevol pressió que pugui produir-se, com a marc per al desenvolupament d’una economia sostenible i realista de cara al futur.
9 .- Proposem una veritable reforma del dret de propietat intel·lectual orientada a la seva fi: tornar a la societat el coneixement, promoure el domini públic i limitar els abusos de les entitats gestores.
10 .- En democràcia les lleis i les seves modificacions s’han d’aprovar després de l’oportú debat públic i havent consultat prèviament a totes les parts implicades. No és de rebut que es facin canvis legislatius que afecten a drets fonamentals en una llei no orgànica i que versa sobre una altra matèria.

Continuació de part 1 ( http://carlesm.com/2011/05/e-books-la-seguent-revolucio-electronica-part-1-de-3/) i part 2(http://carlesm.com/2011/05/e-books-la-seguent-revolucio-electronica-part-2-de-3/)

El mercat dels llibres electrònics

A part de la importància que puguin tenir els dispositius de lectura, els e-books, també és molt important per una tecnologia que funcioni els continguts que puguem llegir en aquests dispositius. De fet, la disponibilitat d’oferta també farà que el nivell d’ús d’aquesta oferta lícita sigui més alt o menys, i incidirà en el nivell de descàrregues de la gent. De fet, i com s’ha demostrat en el cas de la música, tant bon punt hi ha una oferta fàcil, accessible, i, sobretot, a un preu raonable, la gent opta per aquesta. En aquest cas, el de la música, tenim múltiples exemples d’ofertes legals. Hi ha la botiga d’Apple, iTunes, que pels usuaris de reproductors de música d’Apple, els iPod, és molt fàcil de fer servir i que s’ha convertit en la major botiga de música del mon. Tenim també els recents èxits de Spotify, que ens permet escoltar música per xarxa sentint publicitat entre cançons i, pagant, sentir-la sense publicitat o tenir-la disponible també al mòbil o quan no tenim xarxa. O serveis més nous que són exclusius per xarxa, com Grooveshark o mFlow. Al món del cinema també ha baixat el nivell de les descàrregues tan bon punt s’ha disposat d’ofertes competitives, com Netflix, que permeten per molts pocs diners tenir accés al cinema a casa. O la proliferació de serveis de pagament-per-visió en els canals de televisió per cable o satèl·lit.

Com està doncs el mercat de llibres, quines opcions tenen els consumidors per adquirir llibres electrònics pels seus e-books? Doncs la veritat més aviat poques. El gremi de llibreters ha començat a muntar alguna iniciativa, especialment una, libranda.com, per tenir presència al mercat de venda de llibres electrònics, però aquesta presenta molts problemes de cara als internautes: és incòmoda d’usar (molt), no és una botiga unificada, sinó que un cop has trobat un llibre (sense saber-ne el preu) i vols comprar-lo, et duu a la botiga afiliada (o et deixa triar a quina) que el té, on has de tornar a buscar-lo i molts cops resulta que no el té en format electrònic. Cal contraposar això a les iniciatives que hi ha als mercats foranis, com els Estats Units, on tant Barnes&Noble com Amazon tenen botigues de llibres electrònics plenament funcionals, on des del mateix e-book pots buscar, comprar, pagar i descarregar un llibre (la major part de coses de forma totalment automatitzada i transparent).

A banda de la no existència d’una infraestructura còmoda i àgil de venda, tenim un altre problema: els preus. Comparant preus entre les botigues dels Estats Units i les d’aquí, les nordamericanes són, molts cops, entre un 10 i un 30% més barates, escollint només llibres en castellà. Si escollim llibres en anglès, les diferències poden ser de fins el 60%. Si comparem entre llibre electrònic i llibre en paper, les nordamericanes, pels llibres més venuts, mai superen el preu de l’edició barata, la paperback (no rústica), i poden ser fins un 40% del preu de la rústica. A les botigues espanyoles la diferència no és tant gran, en llibres ja amb un cert temps el llibre electrònic pot ser més barat que el llibre en rústica, en algun cas, especialment en llibres d’origen estranger arriba al 50% del preu de portada. En els llibres més venuts, aquesta diferència és, normalment entre un 5 i un 15%, i fins i tot, en alguns casos el format electrònic és més car. Això pel que fa a grans botigues, hi ha tota una munió de petites editorials, especialment moltes editorials tècniques que, en comprar un llibre en paper, ja incorporen la versió electrònica. Com és evident, en el cas de la distribució electrònica els costos són molt menors que en la distribució en paper, i a més, el catàleg no ha de reduir-se periòdicament, és a dir, podem tenir estoc permanent (electrònic) de tots els llibres mai publicats. No s’acaba d’entendre, doncs, especialment pel públic més avançat tecnològicament, que recordem és el primer en adquirir tecnologies, que els llibres electrònics tinguin un cost tant elevat.

Sí que ja ha quedat clar i demostrat que, els grans perjudicats del nou model seran els llibreters, especialment després de la caiguda de les botigues petites de discs i dels videoclubs, cap dels dos casos, però víctima de la mal anomenada pirateria. Simplement van caure víctima de l’aparició d’un altre canal de distribució, més eficient: per una banda les botigues de discs van caure víctimes, sobretot, de les grans superfícies, que venen discs a preus amb els que elles no podien competir; per l’altra, els videoclubs van caure víctimes en molts casos de l’expansió de canals de televisió de pagament i del cinema de pagament via televisió per cable o satèl·lit. En el nostre cas els llibreters cauran víctimes, no tant de la “pirateria” com de les grans botigues de venda de llibres per xarxa, siguin llibres electrònics o de paper (amazon.com, per exemple, és el major venedor de llibres en paper a Estats Units). Per l’altra banda els quioscs dels barris cauran víctima, de fet, en part ja estan patint la davallada de vendes, dels mateixos diaris i revistes que venen, ja que aquests estan arribant als lectors per xarxa, al mòbil, amb diaris gratuïts, etc.

Queda clar, doncs, que la no existència d’una oferta fàcil, accessible i barata facilitarà molt l’expansió de les descàrregues de llibres, però que aquestes tampoc no seran les responsables últimes de la caiguda de vendes dels llibreters al detall, sinó que la seva irrellevància en un món de grans botigues virtuals serà el que els clavarà una estocada mortal.

I si no vull pagar?

El més curiós és el que passa amb el mercat no regular. El de les descàrregues de música, cinema, llibres, etc. Malgrat tot el que sembla, no és un mercat tant i tant gran, la perícia tècnica necessària per accedir a contingut digital no està a l’abast de tothom, i el fet de que tanta gent estigui disposada a invertir el seu temps, ergo diners, en aprendre’n indica el nivell d’insatisfacció dels clients cap als models tradicionals. Per un altra banda, aquests continguts disponibles a la xarxa han de sortir d’algun lloc, oi? D’on surt el contingut. Doncs la resposta, encara que evident, segur que sorprendrà a més d’un. Pel que fa a la música algú compra un disc, el converteix en format digital, normalment etiquetant digitalment les cançons, converteix la caràtula a una imatge digital, i la posa a un lloc web (generalment no ubicat a territori espanyol, cosa que invalida i invalidarà totes les lleis que puguin fer-se contra aquest fet). Una feinada, no? I que hi guanya qui ho penja a la xarxa? Doncs la major part dels casos, res de res. Algunes planes web guanyen diners recopilant indicacions, enllaços, d’on trobar aquesta música, però tampoc no us penseu que les vendes d’esportius cars als gestors de planes web han crescut molt. Anem ara al cinema, com funciona allí, doncs igual però amb alguna varietat. La major part de cops algú compra un DVD, el passa a format digital, i el posa a la xarxa disponible per tothom. És a dir, algú paga inicialment perquè tothom pugui gaudir de la pel·lícula, i després no en rep cap compensació. En el cas de les sèries de televisió la cosa encara és més complexa. S’ha posat molt de moda al nostre país veure sèries de televisió en versió original subtitulades, molt abans de que s’emetin aquí. El funcionament del tema, aleshores és el següent. Al mateix moment que s’emet una sèrie per primer cop a la televisió original, normalment Estats Units, algú la grava. Minuts després, sí, sí, minuts, la digitalitza i la puja a la xarxa per compartir-la. Allí un grup de gent la subtitula, en versió original, un procés que sol durar una o dues hores, i comparteixen els subtítols a la xarxa. En aquell moment equips de gent de tot el món comencen a agafar aquests subtítols i a traduir-los als seus propis idiomes, en el nostre cas en castellà per Espanya i en castellà per Llatinoamèrica (se n’arriben a fer traduccions diferents), i en algunes sèries fins i tot en català (i això que el potencial nombre de traductors voluntaris és menor). Un cop fet es comparteixen els subtítols traduïts.

Aquest mercat de treballadors voluntaris, disposats a subtitular sèries, fer-ne la traducció, etc. no és un fenomen nou ni estrany a la xarxa, és el mateix fenomen que hi ha darrera de la Wikipedia i del programari lliure. De fet, un dels repositoris de vídeo més interessants de la xarxa, TED, on hi ha tots els enregistraments de totes les conferències del congrés del mateix nom, va obrir fa un temps la possibilitat que la gent pogués subtitular en diversos idiomes les conferències, el resultat ha estat un èxit increïble. Que impedeix, doncs, a les productores de permetre a la gent subtitular i traduir productes, o llibres, o fer-ne aportacions, o obres derivades, o … de fet, la indústria està menystenint una munió de voluntaris que volen fer alguna cosa més que consumir de forma passiva.

Per anar acabant…

Evidentment, per garantir la supervivència d’un mercat professional de la cultura cal implementar un mecanisme de compensació econòmica pels autors, una part crítica del procés de creació. Possiblement també caldrà garantir els ingressos als editors, per les feines d’edició i de polir les obres, i pels mecanismes d’accés dels usuaris (el que abans feien via imprimir milers de llibres i dur-los fins les llibreries), encara que possiblement això hi haurà gent especialitzada en fer-ho, com les grans botigues de la xarxa. Desapareixerà, evidentment, el negoci de fer milers d’exemplars en paper, en arbres morts se’n diu a la xarxa, de les obres, o de milers de discs de plàstic amb cinema o música dins. També tenen molt mala peça al teler els negocis de distribució de proximitat, quioscs i llibreries, en el món xarxa l’abast d’una botiga es il·limitat, i el factor d’escassetat que els donava negoci, la distància, ha desaparegut.

Molt bé, està clar que els creadors i algunes indústries relacionades han de rebre ingressos, però com fer-ho? Doncs la recepta no és ni fàcil, ni immediata. Per començar han de deixar de veure els consumidors-clients com a enemics, sinó com el que sempre han estat, els clients, els que et diuen el que volen, com ho volen i a quin preu estan disposats a adquirir-ho, una noció bàsica d’economia que sol oblidar-se. Han de fer les coses fàcils per als consumidors, que en realitat estan disposats a pagar per la comoditat i la immediatesa, com sempre han estat, de fet. És difícil vendre llibres electrònics si la compra implica dedicar-hi minuts, passar per moltes planes web, tenir inconvenients tècnics de tota mena, etc. És un èxit la botiga de llibres d’Amazon (Kindle), des del mateix llibre, amb un clic, adquireixes el teu exemplar i en menys d’un minut el tens disponible per llegir. No podem pretendre que la gent es mogui per comprar un disc de plàstic amb una cançó que els agrada i una dotzena que no els interessen, al preu de que està, i haver d’anar pel món amb un disc de plàstic, sense poder escoltar-lo al mòbil, al cotxe, etc. És un èxit la botiga d’Apple, iTunes, on amb un clic em compro només aquelles cançons que vull i un momentet després ja la tinc a l’ordinador, al reproductor de música, al mòbil, etc. O el sorprenent èxit de Spotify, on tinc a un clic de distància centenars de milers de peces musicals, que puc escoltar sempre, amb publicitat o sense, segons estigui disposat a pagar, i que no puc copiar-me, i malgrat això la gent s’hi apunta en massa. No és rentable fer anar a la gent a una sala fosca, als preus actuals, amb horaris rígids, a veure una pel·lícula a escollir entre la dotzena ofertes. Sí que funciona que la gent, al sofà de casa, pagui una quantitat per veure, en aquell moment i hora, una pel·lícula que li ve de gust d’entre els milers disponibles.

Per resumir-ho de forma fàcil, si la indústria editorial, igual que tota la resta d’indústries de contingut, vol sobreviure a aquesta revolució digital, haurà d’aprendre a fer negoci amb allò que els clients volen i estan disposats a pagar. Haurà de deixar de criminalitzar els clients, i intentar satisfer-ne la seva voluntat, a un preu, això sí. I ho haurà de fer ràpid, els llibres electrònics no competeixen amb els llibres en paper, només. Als dispositius mòbils i portables connectats a xarxa, quan un client vol usar-los per entreteniment, no només pot adquirir llibres, sinó que pot adquirir vídeo, pot adquirir revistes, pot escoltar música o la ràdio, pot comprar un videojoc, pot connectar a la xarxa social, etc. Per tant, la indústria editorial no només competirà amb ella mateixa, entre paper i bits, sinó que ara competirà en el mateix espai de joc, la tableta, ordinador, dispositiu mòbil, per l’atenció del client que té a l’abast milers d’altres opcions.

Les 3 parts i l’EPUB:

• Part 1: http://carlesm.com/2011/05/e-books-la-seguent-revolucio-electronica-part-1-de-3/
• Part 2:http://carlesm.com/2011/05/e-books-la-seguent-revolucio-electronica-part-2-de-3/
• EPUB i PDF

Continuació de : http://carlesm.com/2011/05/e-books-la-seguent-revolucio-electronica-part-1-de-3/

El mercat actual d’e-books.

Els e-books que hi ha disponibles ara al mercat tenen un preu que està a la franja entre 100 € i els 350 €, una mica car així a simple vista per un llibre, si només fos un llibre. Però cal considerar diverses coses, primer de tot, els e-books actuals es venen incloent, habitualment, un miler de llibres clàssics (sense cobertura de copyright) cadascun, a banda d’una còpia de la Wikipedia o algunes obres de referència lliures. Si haguéssim de comprar mil llibres, als preus actuals, contant 12 € per llibre (un preu realment baix pel que acostuma a ser habitual), ens costaria 12.000 € la broma. A més, les editorials que han estat prou ràpides a reaccionar (n’hi ha que no han reaccionat, ni ho faran, però la selecció natural les eliminarà en breu), estan venent els llibres electrònics a preus inferiors als de paper (no massa encara, però uns descomptes que ronden els 5-10 € per llibre), això ens dona que, amb 45 llibres llegits, a 7,5 € de descompte de mitja, ja amortitzem el llibre electrònic. I tot això sense recórrer a l’altra font de subministrament de llibres, Internet, on hi ha grups que es dediquen a reproduir electrònicament, tots els llibres del mercat, darrers èxits inclosos. En aquest cas, a 20 € per llibre (un preu “estàndard” per llibres actuals), amb 15 llibres descarregats d’Internet amortitzem l’e-book.

Això si només parlem de llibres, com que els e-book poden accedir a xarxa, poden mostrar-nos molts tipus de contingut, molta gent els fa anar no només per llegir llibres, sinó per accedir a diaris, revistes, articles, etc. En aquest cas, evidentment l’amortització de l’aparell serà molt més ràpida i la utilitat dels aparells molt més alta, com també serà més alt el nombre de col·lectius afectats: editors de diaris, quioscs i venedors de premsa, etc.

I la llei?

Aquesta és la pregunta clau, què diu la llei de tot això. Doncs diu moltes coses, algunes correctes, algunes incorrectes, altres bones i altres dolentes. Per començar cal moure’ns en el temps cap enrere, cap al moment en què es creen les lleis de propietat intel·lectual. Cal anar a mitjans del segle XVII i més enrere, fins la invenció de la impremta.

L’embrió de les lleis de propietat intel·lectual es perd en el temps, però a mitjans del segle XVI els monarques (i els papes) donaven uns drets exclusius d’impressió de determinades obres, ho feren per poder controlar, d’alguna forma el que feien els impressors (un gremi que als mandataris absolutistes no els feia massa gràcia), i per altra banda, per assegurar els ingressos als autors davant la capacitat dels impressors de copiar-ne els llibres mentre en limitaven, en el temps, aquests drets. Cal llegir, per exemple, la cèdula reial que encapçala el Quixot:

Por la cual, por os hacer bien y merced, os damos licencia y facultad para que vos, o la persona que vuestro poder hubiere, y no otra alguna, podáis imprimir el dicho libro, intitulado El ingenioso hidalgo de la Mancha, que desuso se hace mención, en todos estos nuestros reinos de Castilla , por tiempo y espacio de diez años, que corran y se cuenten desde el dicho día de la data desta nuestra cédula.

Com es pot veure, en aquesta cèdula reial ja apareixen dos dels elements habituals del que esdevindrà el dret de còpia: exclusivitat i límits temporals. De fet, aquest tipus de drets puntuals, es van convertir en llei a mitjans del segle XVII, a Anglaterra, sota el regnat de la reina Anna, que s’aprovà l’estatut d’Anne¹, l’any 1709, que limitava els drets d’autor a 14 anys, i si passats aquests 14 anys l’autor encara estava viu, aleshores podia renovar-los per 14 anys més, però només ho podia fer ell, l’autor. La finalitat de l’esmentada llei no era permetre a l’autor i als seus hereus, si n’hi hagués, viure del seu producte sine die, sinó al contrari, posar límits a la propietat de l’autor, de forma que, passats els anys de protecció tots aquells impressors que volguessin poguessin fer edicions dels llibres ja existents, és a dir, facilitar la diseminació i expansió de la cultura. De fet, aquesta va ser la finalitat de l’estatut d’Anne, permetre que moltes obres deixessin d’estar protegides prou aviat per a què el poble pogués accedir-hi, sense lesionar excessivament l’autor, donant-li 14 (ó 28) anys d’exclusivitat. Poc després, de fet, els editors londinencs que acostumaven a quedar-se (comprant) aquests drets i aquestes obres, van intentar estendre el període de protecció perdent les batalles legals empreses des d’aleshores i per un temps. D’aquesta època, de la campanya per allargar aquesta protecció, neix també una confusió, que ha durat fins els nostres dies, el de si els drets d’autor són un dret atorgat pel legislador (per la llei) o bé són un dret natural i innat al procés de crear. Els legisladors en aquell moment creien que aquest dret no era innat, sinó atorgat per la llei, una concessió d’un dret en exclusiva per un període limitat.

Que ha canviat des d’aleshores. Doncs que els lobbies de pressió de les indústries culturals han anat, poc a poc, fent campanya per allargar més i més aquest dret. Inicialment aquestes lleis s’aplicaven només a les obres escrites, les úniques podien reproduir-se fàcilment gràcies a la invenció de la impremta, però a mesura que novetats tecnològiques permetien reproduir altres obres: música, fotografia, vídeo, cinema, etc. més i més tipologies d’obres han anat quedant cobertes per aquesta llei. I, per tant, més i més indústries i més i més diners estaven en joc, i la capacitat de pressió dels lobbies era més i més gran. De fet, ja al conveni de Berna, al segle XIX es comença a parlar no només de drets econòmics relacionats amb les obres, sinó també d’alguns drets morals (els de reconeixement d’autoria, per exemple). A partir d’aleshores els interessos econòmics han anat allargant cada cop més els terminis de protecció (de fet, als Estats Units la llei que estenia aquests terminis se la coneix com la llei Mickey Mouse, ja que sembla fet a a mida per evitar que el personatge de Disney deixi d’estar protegit, allargant cada cop més la durada dels drets). De fet, a hores d’ara, els drets d’autor duren 70 anys des de la mort de l’autor (independentment del moment de publicació) per obres d’autor conegut. Per obres d’autor anònim o per obres col·lectives la durada es de 70 anys des del moment de publicació.

Com es pot veure la llei de propietat intel·lectual va dissenyar-se en primer moment per assegurar que les obres arribarien aviat al públic via el seu pas a domini públic, donant una exclusivitat a l’autor molt curta i només renovable en vida. Van ser els interessos econòmics, i no dels autors, sinó dels editors (editorials de llibres, discogràfiques, productores de cinema, etc.) que en molts casos tenen adquirits en exclusiva aquests drets dels autors, pagant-los només uns petits royalties de cada venda.

La llei, a més, només regula i sanciona la còpia amb afany de lucre, és a dir, per vendre. Per resoldre el tema de la còpia per usos personals, la coneguda com còpia privada (evidentment perseguir el públic final no és una bona opció, ni per ètica ni per tàctica, al cap i a la fi són votants i són molts), s’ha ideat un sistema de compensació monetària dels autors, els famosos cànons. Aquests funcionen de la següent forma, cada cop que comprem un producte gravat amb el cànon o paguem un servei que el dugui incorporat, una determinada quantitat de diners del preu va a una entitat de gestió de drets (n’hi ha de drets de música, com SGAE, de drets literaris, com CEDRO, etc.) que n’haurien de fer el repartiment corresponent als autors².

Aquest és, doncs, el marc legal on s’està imposant una nova revolució tecnològica, un marc de lleis pensades per regular la primera expansió de la impremta, a començaments del segle XVII, la finalitat de les quals era promoure el pas a domini públic de les obres, limitant-ne molt la protecció. Unes lleis que, gràcies a pressions industrials i de lobbies, s’han anat subvertint i convertint en lleis de bloqueig a llarg termini de l’accés del públic a la producció cultural. Una producció cultural cada cop més diversa, que, de sempre i cada cop més, es crea recolzant-se en la producció ja existent. Els músics d’avui són els inspiradors dels músics de demà, igual que ells s’han inspirat en els músics d’ahir.

Les 3 parts i l’EPUB:

• Part 1: http://carlesm.com/2011/05/e-books-la-seguent-revolucio-electronica-part-1-de-3/
• Part 3: http://carlesm.com/2011/05/e-books-la-seguent-revolucio-electronica-part-3-de-3/
• EPUB i PDF

Aquesta gran revolució és complexa i inabastable, ho canvia tot i tothom i un dels aspectes de la vida que s’ha vist totalment capgirat és tot allò que envolta com consumim contingut, especialment contingut cultural. Habitualment aquestes revolucions trigaven anys i duien associades a elles el canvi de rols dels participants fins aquell moment de l’intercanvi cultural. Quan va aparèixer la impremta van canviar els rols participants en com ens arribava un llibre a les mans, amb dos efectes: per una banda els copistes van desaparèixer, essent substituïts per màquines i per l’altra banda el cost de producció i distribució dels llibres va caure en picat, facilitant-ne l’arribada a més i més gent. Anys (molts) més tard, amb la música va passar el mateix, van aparèixer aparells enregistradors, que permetien tenir música a totes hores, sense caler tenir un músic present, això va canviar com s’accedia a aquest producte, fent-se menys i menys importants, cada cop, els músics de cambra en sopars i celebracions (sense que això impliqués que aquests desapareguessin), i permetent tenir música en lloc i moments on no en teníem, de nit a casa, en pobles petits, etc. a un cost molt petit. El mateix va passar amb el teatre amb l’aparició del cinema, amb la televisió, amb el vídeo, etc. Cada cop que apareix una tecnologia disruptiva, que canvia el model de gestió i producció anterior, hi ha algun participant d’aquell model que deixa de tenir negoci (copistes, contadors d’auques i rondalles, etc.), altres que apareixen de nous i que tenen un nou negoci (cineastes, impressors, etc.) i, normalment, una certa protesta inicial.

En aquest consum digital de contingut cultura, hem passat doncs, de tenir unes indústries necessàriament complexa per dur-nos fins les mans un llibre, un disc o una pel·lícula a què aquesta indústria sigui irrellevant, i que la indústria necessària per fer tota aquesta tasca sigui mínim i hagi de ser molt flexible i ràpida.

Generalment totes aquestes revolucions han tingut en nosaltres, els consumidors, el mateix efecte. Després de cada revolució ens ha estat més fàcil i menys costós accedir a contingut cultural. La televisió és més barata que el cinema i la tenim a totes hores. La música enregistrada en comptes de tenir músics de plantilla. Els llibres d’impremta en comptes de copiats a mà. Afortunadament aquestes revolucions i canvis duraven anys, si no generacions, i permetien que les indústries afectades es poguessin ajustar poc a poc. Fins la irrupció d’Internet.

La revolució digital

Quan ha començat la revolució digital aquest ritme de canvis ha passat a ser d’anys i panys a ser pocs anys, o mesos fins i tot, accelerant-se cada cop més.

Fa uns anys la revolució tecnològica que va canviar la forma d’entendre la música i com accedim a aquesta. Vam passar d’un model en què l’equip d’alta fidelitat tenia un lloc privilegiat a la casa, en què un disc era un regal de reis i on l’accés a cada peça musical tenia un cost elevat, a un nou model, on tenim accés a milers de cançons en qualsevol moment, on el nostre telefon mòbil és un equip d’alta fidelitat, on gairebé a tot arreu podem estar sentint música, i on un disc ja no és un regal extraordinari, sinó que consumim música compulsivament. Cal tenir en compte una cosa abans de continuar, el que ha canviat no és només el cost de compra d’una cançó o d’un disc, sinó que el cost de producció (cost material i tecnològic, no el cost artístic d’escriure una peça) ha caigut espectacularment. Si abans hi havia pocs estudis de gravació, produir una peça requeria d’equipament complexe i extraordinàriament car, avui hom pot tenir a casa, amb un pressupost domèstic, equips de producció i manipulació digital d’àudio de qualitat professional. Evidentment això ha tingut, està tenint i encara no ho hem vist tot, un efecte devastador a l’obsoleta indústria discogràfica, un efecte que canviarà definitivament com funciona la indústria de la música, eliminant gran part de la indústria, la que no aportava més que el control dels mitjans de producció i la fabricació dels mitjans de reproducció, és a dir, la indústria aportava al procés els estudis de gravació, la producció musical i la producció de CDs o de discs, a més de controlar la logística complexa de fer arribar milers (o milions de CDs) a milers de botigues. Quan hom fa música digital, la producció està a l’abast d’un ordinador domèstic (amb qualitat professional des del punt de vista tecnològic, encara que això no impliqui qualitat artística). Si la distribució és estrictament digital, per xarxa, la logística desapareix del procés. Quedant-los a les indústries existents, només, el fet d’encarregar-se de la promoció i publicitat, i aquest aspecte, està canviant molt i molt gràcies a les xarxes socials.

Un altra revolució ha estat l’accés a pel·lícules i sèries de forma massiva, i a la facilitat de transmissió i emmagatzematge d’aquest contingut audiovisual. El canvi ha estat a molts nivells, l’aparició d’una àmplia oferta de televisió transmesa per les línies de cable i ADSL, la disponibilitat d’equips domèstics d’audiovisuals amb una qualitat excel·lent i la recent incorporació d’equips personals de reproducció (tabletes, mòbils, portàtils). La globalització que fa que la gent vulgui una oferta de contingut totalment nova, sèries en versió original, sèries o pel·lícules que no s’estrenen aquí, sèries o pel·lícules descatalogades. Aquesta mateixa globalització, que fa que les persones ja no estiguin fixes en un lloc, sinó que viatgin per tot el món, per feina o plaer, però vulguin continuar seguint aquelles sèries que segueixen, o veure les notícies de casa. Aquesta revolució està fent molt mal, i simultàniament, molt bé a la indústria audiovisual. Ha provocat que la indústria del cinema torni a innovar, cosa que feia uns anys que tenia abandonada, tornen a fer-se intents de cinema en 3D, s’explota a fons la qualitat i les capacitats d’àudio i vídeo de les sales, etc. Ha fet que l’abast d’un canal de televisió deixi de ser la seva zona geogràfica i pugui seguir-lo gent de tot el món. Ha creat tot un món de fanàtics i seguidors de sèries de televisió, consumidors potencials de marxandatge i productes relacionats. Fins i tot ha creat tot un mercat turístic de fanàtics de les sèries i pel·lícules que volen visitar els indrets per on passen.

Hi havia una branca de la indústria cultural, però, que semblava indemne als canvis i a la revolució Internet, la del negoci editorial. Malgrat que circulaven per Internet centenars, si no milers, de llibres i manuals de diverses procedències; el projecte Gutenberg, dut a terme per voluntaris, digitalitza, anualment, milers d’obres de les que els drets d’autor han expirat, les editorials de temes tecnològics ja editen, de forma habitual, tant en format paper com digital; diaris i revistes digitals són comuns, i molts dels diaris i revistes en paper tenen edicions digitals. No obstant tota aquesta oferta, la lectura de contingut digital semblava no anar més enllà de la lectura de diaris i blogs. Els llibres i revistes, especialment els que llegim per plaer, no com a referència tècnica, no són el mateix llegits a la pantalla de l’ordinador: ni la qualitat, ni la comoditat, ni la disponibilitat a tot hora i a tot arreu són les del llibre de tota la vida. Fins avui.

De fa uns anys, gràcies a l’invent de la tinta digital, la lectura a la pantalla ha deixat de ser una cosa incòmoda. La creació i fabricació de lectors electrònics, basats en tinta digital, ha esdevingut, en un parell d’anys, d’una cosa rara a un dels regals estrella dels nadals, i de sobte la indústria editorials i la del contingut en paper (i totes les indústries relacionades) s’han trobat en la mateixa guerra que les altres indústries culturals, la guerra contra Internet i contra el progrés tecnològic. Per distingir entre l’aparell de lectura dels llibres electrònics i els mateixos llibres electrònics, anomenaré e-book a l’aparell i llibre electrònic als llibres, encara que tots dos solen rebre el mateix nom, llibre electrònic o l’anglès e-book.

De tinta digital i boletes de colors.

Potser el primer serà explicar que és la tinta digital, així veurem que la fa diferent de la lectura en pantalla que podíem fer fins ara, i veurem així com això que estem vivint no és més que els albirs d’una nova revolució què, potser, serà tan profunda com la dels MP3 van ser per la música.

La tinta digital és un invent que ja té uns anys i que no s’ha aconseguit polir fins fa uns pocs anys. Es basa en un principi totalment diferent de les pantalles d’ordinador, això fa que sigui totalment adient per fer llibres electrònics, però què, emprar-lo per fer pantalles d’ordinador, per exemple, sigui una cosa que encara costarà anys i anys, si s’arriba a dur a terme.

Imaginar-se com funciona és una cosa molt simple, imagineu-vos una boleta de plàstic, amb la meitat pintada de blanc i l’altra meitat pintada de negre. Aquesta boleta la posem dins d’una planxa de plàstic, en un espai que li permet donar voltes, juntament amb milers d’altres boletes iguals. Si aconseguim que totes s’orientin en el mateix sentit, per exemple, amb el negre cap a baix, tindrem una superfície blanca totalment, si les orientem amb el negre cap dalt, tindrem una superfície negra. Doncs bé, si aconseguim controlar-les individualment i fem que algunes s’orienten amb el negre cap dalt i altres amb el negre cap baix, podrem fer dibuixos a la superfície aquesta, i evidentment, podrem pintar lletres, és a dir, tindrem text. Aquest és el principi en el que es basen els llibres electrònics, en una planxa de plàstic amb milions i milions (i no, no és una exageració, literalment n’hi ha milions) de boles d’aquestes, i un ordinador que és capaç de controlar-les individualment per anar pintant les planes del text.

Això presenta algunes diferències amb les pantalles d’ordinador, algunes bones, altres no tant, però que fan que per un llibre sigui una tecnologia molt adient. La primera diferència és que, un cop pintada la plana del llibre, no cal emprar més electricitat per a res, si no fem res de nou (és a dir, si l’ordinador de control no fa res), la plana queda per sempre tal com l’hem deixat. Això té un efecte fantàstic pel que fa a la despesa d’electricitat, el punt feble de qualsevol dispositiu portàtil, com un e-book, no cal gastar més que per “passar plana”, és a dir, gastem per canviar l’aspecte de la plana de llibre, però un cop pintada, s’estarà sempre en aquell estat. Un altre efecte interessant és que, a diferència d’una pantalla activa de portàtil (generalment són pantalles LCD o LED), la nostra plana no emet cap mena de llum, mentre que els portàtils emeten llum per la pantalla, a part de la despesa elèctrica que això suposa, també suposa un major cansament si hem de mirar massa estona la pantalla. Els llibres electrònics no cansen més que els llibres de paper, de fet, són virtualment idèntics a ells. També té un petit inconvenient aquest fet, que no podem llegir a les fosques, necessitem il·luminar la pantalla, igual que faríem en un llibre de veritat. És a dir, els que es delien per llegir al llit, tapats, amb una llanterna, podran continuar fent-ho, gaudint del llibre electrònic llegit a la llum d’una llanterna.

A banda que la pantalla no és un handicap per llegir, els llibres electrònics presenten moltíssims avantatges envers els de paper. Per una banda el pes, un llibre electrònic pesa pocs centenars de grams, solen oscil·lar entre 100 i 300 grams (tenint en compte que hi podem tenir a dins milers de llibres) l’espai a les nostres cases, els prestatges plens de llibres els podem substituir per un llibre electrònic i unes poques (si és que no en tenim prou amb una) targes de memòria. Evidentment als viatgers se’ls fa un gadget imprescindible, un viatge llarg pot anar acompanyat de tota la teva biblioteca, enciclopèdies incloses, per poc pes. Molts dels llibres electrònics, a més, poden usar-se per un accés a Internet bàsic, a banda de poder-hi escoltar música o àudio, poden gaudir d’un llibre mentre sentim les nostres cançons preferides, o escoltar i llegir un llibre simultàniament. A banda de tot el que ens permet la tecnologia digital: tenir encetats més d’un llibre a l’hora (jo soc d’aquests, de llegir-ne varis al mateix temps), mantenint el punt de lectura de tots sense cap problema; o buscar un text o una cita dins d’un llibre, etc.

Continuació a:

• Part 2: http://carlesm.com/2011/05/e-books-la-seguent-revolucio-electronica-part-2-de-3/
• Part 3:http://carlesm.com/2011/05/e-books-la-seguent-revolucio-electronica-part-3-de-3/
• Versió complerta en EPUB / PDF

Les 3 parts i l’EPUB:

• Part 1: http://carlesm.com/2011/05/e-books-la-seguent-revolucio-electronica-part-1-de-3/
• Part 2: http://carlesm.com/2011/05/e-books-la-seguent-revolucio-electronica-part-2-de-3/
• Part 3: http://carlesm.com/2011/05/e-books-la-seguent-revolucio-electronica-part-3-de-3/
• EPUB i PDF:

A few (several… getting old has this…) when I was more into security, I devised an attack vector intended to create a smoke-screen to cover attacks (or tries). The concept was very simple, to direct people (unsuspicious users) to open several ports at the target machine. As of then (circa 1999) the only method I conceived was rather simple (and ineffective): create a “popular” web page, with 1 pixel images with SRC equal the target machine port. How to make a page popular was another story (maybe publishing a lot of free porn or free music could do the trick).

A few years later, i.e. around 2004, I conceived a new variation of the attack (the intention was still the same: smoke-screen a real attack), this time using P2P networks. The idea is rather simple, using P2P protocols ability to exchange sources between users (I conceived it for gnutella then, now for BT), I could easy inject into unsuspicious users the fake information I wanted, directing them to open connections to the target machine.

In fact, the idea behind those techniques was to cover the real attack between a lot of connections coming from hundreds of sources at random. It is at around 2007 or so that I realized that bad guys could easily exploit that technique to create a DDoS attack, so I decided to shut my mouth, hope for nobody to implement such attack, and continue with bussiness as usual. Now, 2010, after the first real “wars” on the Internet, the attacks against Wikileaks and the retaliation that followed soon after against VISA, Mastercard, etc. I realized that the attack was to be “discovered” sooner or later, if it hadn’t been discovered and used already. Then I decided (December 2010) to prepare a PoC for http://www.blackhat.com/html/bh-eu-10/bh-eu-10-home.html and try to think how to protect against an attack of that type (both for the target and how to avoid fake information dissemination on P2P networks), it’s a painful project, I’m not on security anymore (my research is on artificial intelligence as of now….). Now, having seen a comment on the net of an idea similar to that (using DHT, one of my intended dissemination vectors), I decided to publish now this (hoping somebody will come with a prevention mechanism).

In fact, I will continue writing (and developing) what I had designed for BlackHat, not to use it as a DDoS but as a smoke-screen generator, covering your traces on firewall’s logs with hundreds of random connections.

Hi ha notícies que tenen, suposo que per interessos empresarials dels grans mitjans de comunicació, la facultat de passar gairebé desapercebudes per alguns mitjans. Aquesta setmana passada, sense anar més lluny n’hem vist un cas d’aquests. I tot a partir d’una sentència judicial d’efectes imprevistos, i que donarà molt de joc, la que declara que no es pot cobrar el cànon digital a empreses, institucions, professionals i administracions públiques.

Més a: http://www.bondia.cat/blocs/cmateu.php?itemid=389