Al final te n’has anat. Després de molt lluitar, de tota una vida de lluitar per tot, ens has deixat. Patint per la mare, patint pel Pol, preguntant pel Jordi, pel Víctor, per la Ruth, per l’Eva i per mi. Com sempre, pels de casa tot. És injusta la vida, ara que havies de gaudir del net, del descans, ara te’n vas.

Amb qui discutiré com arreglar el trànsit de Lleida, quina carretera agafar, per on passar o per on deixar de passar. Qui ensenyarà al Pol com és un camió, o com es condueix. Quina guia tindré de com ser alegre, sempre alegre. On m’emmirallaré per ser honest, sincer, treballador, bona persona. A qui miraré ara quan vulgui saber com ser un bon pare pel Pol? A qui mirarà el Pol per saber com envellir, com ser padrí?

No te n’havies d’anar, encara no, ara tenies pel davant gaudir de la vida, gaudir del Pol, i, sobretot, continuar com sempre, amb la mare. Aquesta serà la imatge que em quedarà, la teva, agafant de la ma la mare, com sempre, rient, com sempre.