Quan un es fa gran va reconeixent, poc a poc, aquells que t’han ensenyat a fer, que t’han ensenyat a ser. De joves solem donar com a referents els gurús del nostre àmbit, els grans mestres. De grans sabem qui, de debò ens ha ensenyat. Jo vaig tenir un mestre de hacker, encara que ell no sàpigui que vol dir aquesta paraula. Ell és un artesà, d’aquells que no intenten fer les obres el millor que poden, sinó que la perfecció de l’obra és la que surt de l’amor de la seva feina. Ell no en sap d’electrònica o d’informàtica, tant hi fa, el que em va ensenyar durant anys és a fer les coses per l’amor de fer-les. Em va ensenyar a mesurar amb atenció, on l’única precisió acceptable és l’exactitud. A dibuixar i fer plànols, a planificar abans de fer feina. A tallar i polir fusta, a pintar i envernissar, encolar i clavar. Des de construir vaixells dins d’ampolles a fer-los d’un metre. Des de posar un quadre a la paret, després de mesurar i tornar a mesurar, sense tolerar errors ni d’un milímetre, a pintar un moble. A arreglar bicicletes, un i altre cop, que en feiem malbé moltes. Ens va fer joguines i jocs. Ens renyava si feiem malbé les eines, però ens les deixava un i altre cop, ensenyant-nos sempre com fer-les anar, repetint sempre que les eines s’han de cuidar com el tresor que són. Quan el mestre ja no pot ensenyar és quan recordes i aprecies allò que t’ha ensenyat, ell em va fer l’enginyer que sóc, i el millor pagament que li puc fer és provar d’ensenyar i transmetre l’amor per la feina feta als que vindran després.

Gracies padrí.