e-books, la següent revolució electrònica (part 2 de 3)

e-books, la següent revolució electrònica (part 2 de 3)

Continuació de : http://carlesm.com/2011/05/e-books-la-seguent-revolucio-electronica-part-1-de-3/

El mercat actual d’e-books.

Els e-books que hi ha disponibles ara al mercat tenen un preu que està a la franja entre 100 € i els 350 €, una mica car així a simple vista per un llibre, si només fos un llibre. Però cal considerar diverses coses, primer de tot, els e-books actuals es venen incloent, habitualment, un miler de llibres clàssics (sense cobertura de copyright) cadascun, a banda d’una còpia de la Wikipedia o algunes obres de referència lliures. Si haguéssim de comprar mil llibres, als preus actuals, contant 12 € per llibre (un preu realment baix pel que acostuma a ser habitual), ens costaria 12.000 € la broma. A més, les editorials que han estat prou ràpides a reaccionar (n’hi ha que no han reaccionat, ni ho faran, però la selecció natural les eliminarà en breu), estan venent els llibres electrònics a preus inferiors als de paper (no massa encara, però uns descomptes que ronden els 5-10 € per llibre), això ens dona que, amb 45 llibres llegits, a 7,5 € de descompte de mitja, ja amortitzem el llibre electrònic. I tot això sense recórrer a l’altra font de subministrament de llibres, Internet, on hi ha grups que es dediquen a reproduir electrònicament, tots els llibres del mercat, darrers èxits inclosos. En aquest cas, a 20 € per llibre (un preu “estàndard” per llibres actuals), amb 15 llibres descarregats d’Internet amortitzem l’e-book.

Això si només parlem de llibres, com que els e-book poden accedir a xarxa, poden mostrar-nos molts tipus de contingut, molta gent els fa anar no només per llegir llibres, sinó per accedir a diaris, revistes, articles, etc. En aquest cas, evidentment l’amortització de l’aparell serà molt més ràpida i la utilitat dels aparells molt més alta, com també serà més alt el nombre de col·lectius afectats: editors de diaris, quioscs i venedors de premsa, etc.

I la llei?

Aquesta és la pregunta clau, què diu la llei de tot això. Doncs diu moltes coses, algunes correctes, algunes incorrectes, altres bones i altres dolentes. Per començar cal moure’ns en el temps cap enrere, cap al moment en què es creen les lleis de propietat intel·lectual. Cal anar a mitjans del segle XVII i més enrere, fins la invenció de la impremta.

L’embrió de les lleis de propietat intel·lectual es perd en el temps, però a mitjans del segle XVI els monarques (i els papes) donaven uns drets exclusius d’impressió de determinades obres, ho feren per poder controlar, d’alguna forma el que feien els impressors (un gremi que als mandataris absolutistes no els feia massa gràcia), i per altra banda, per assegurar els ingressos als autors davant la capacitat dels impressors de copiar-ne els llibres mentre en limitaven, en el temps, aquests drets. Cal llegir, per exemple, la cèdula reial que encapçala el Quixot:

Por la cual, por os hacer bien y merced, os damos licencia y facultad para que vos, o la persona que vuestro poder hubiere, y no otra alguna, podáis imprimir el dicho libro, intitulado El ingenioso hidalgo de la Mancha, que desuso se hace mención, en todos estos nuestros reinos de Castilla , por tiempo y espacio de diez años, que corran y se cuenten desde el dicho día de la data desta nuestra cédula.

Com es pot veure, en aquesta cèdula reial ja apareixen dos dels elements habituals del que esdevindrà el dret de còpia: exclusivitat i límits temporals. De fet, aquest tipus de drets puntuals, es van convertir en llei a mitjans del segle XVII, a Anglaterra, sota el regnat de la reina Anna, que s’aprovà l’estatut d’Anne1, l’any 1709, que limitava els drets d’autor a 14 anys, i si passats aquests 14 anys l’autor encara estava viu, aleshores podia renovar-los per 14 anys més, però només ho podia fer ell, l’autor. La finalitat de l’esmentada llei no era permetre a l’autor i als seus hereus, si n’hi hagués, viure del seu producte sine die, sinó al contrari, posar límits a la propietat de l’autor, de forma que, passats els anys de protecció tots aquells impressors que volguessin poguessin fer edicions dels llibres ja existents, és a dir, facilitar la diseminació i expansió de la cultura. De fet, aquesta va ser la finalitat de l’estatut d’Anne, permetre que moltes obres deixessin d’estar protegides prou aviat per a què el poble pogués accedir-hi, sense lesionar excessivament l’autor, donant-li 14 (ó 28) anys d’exclusivitat. Poc després, de fet, els editors londinencs que acostumaven a quedar-se (comprant) aquests drets i aquestes obres, van intentar estendre el període de protecció perdent les batalles legals empreses des d’aleshores i per un temps. D’aquesta època, de la campanya per allargar aquesta protecció, neix també una confusió, que ha durat fins els nostres dies, el de si els drets d’autor són un dret atorgat pel legislador (per la llei) o bé són un dret natural i innat al procés de crear. Els legisladors en aquell moment creien que aquest dret no era innat, sinó atorgat per la llei, una concessió d’un dret en exclusiva per un període limitat.

Que ha canviat des d’aleshores. Doncs que els lobbies de pressió de les indústries culturals han anat, poc a poc, fent campanya per allargar més i més aquest dret. Inicialment aquestes lleis s’aplicaven només a les obres escrites, les úniques podien reproduir-se fàcilment gràcies a la invenció de la impremta, però a mesura que novetats tecnològiques permetien reproduir altres obres: música, fotografia, vídeo, cinema, etc. més i més tipologies d’obres han anat quedant cobertes per aquesta llei. I, per tant, més i més indústries i més i més diners estaven en joc, i la capacitat de pressió dels lobbies era més i més gran. De fet, ja al conveni de Berna, al segle XIX es comença a parlar no només de drets econòmics relacionats amb les obres, sinó també d’alguns drets morals (els de reconeixement d’autoria, per exemple). A partir d’aleshores els interessos econòmics han anat allargant cada cop més els terminis de protecció (de fet, als Estats Units la llei que estenia aquests terminis se la coneix com la llei Mickey Mouse, ja que sembla fet a a mida per evitar que el personatge de Disney deixi d’estar protegit, allargant cada cop més la durada dels drets). De fet, a hores d’ara, els drets d’autor duren 70 anys des de la mort de l’autor (independentment del moment de publicació) per obres d’autor conegut. Per obres d’autor anònim o per obres col·lectives la durada es de 70 anys des del moment de publicació.

Com es pot veure la llei de propietat intel·lectual va dissenyar-se en primer moment per assegurar que les obres arribarien aviat al públic via el seu pas a domini públic, donant una exclusivitat a l’autor molt curta i només renovable en vida. Van ser els interessos econòmics, i no dels autors, sinó dels editors (editorials de llibres, discogràfiques, productores de cinema, etc.) que en molts casos tenen adquirits en exclusiva aquests drets dels autors, pagant-los només uns petits royalties de cada venda.

La llei, a més, només regula i sanciona la còpia amb afany de lucre, és a dir, per vendre. Per resoldre el tema de la còpia per usos personals, la coneguda com còpia privada (evidentment perseguir el públic final no és una bona opció, ni per ètica ni per tàctica, al cap i a la fi són votants i són molts), s’ha ideat un sistema de compensació monetària dels autors, els famosos cànons. Aquests funcionen de la següent forma, cada cop que comprem un producte gravat amb el cànon o paguem un servei que el dugui incorporat, una determinada quantitat de diners del preu va a una entitat de gestió de drets (n’hi ha de drets de música, com SGAE, de drets literaris, com CEDRO, etc.) que n’haurien de fer el repartiment corresponent als autors2.

Aquest és, doncs, el marc legal on s’està imposant una nova revolució tecnològica, un marc de lleis pensades per regular la primera expansió de la impremta, a començaments del segle XVII, la finalitat de les quals era promoure el pas a domini públic de les obres, limitant-ne molt la protecció. Unes lleis que, gràcies a pressions industrials i de lobbies, s’han anat subvertint i convertint en lleis de bloqueig a llarg termini de l’accés del públic a la producció cultural. Una producció cultural cada cop més diversa, que, de sempre i cada cop més, es crea recolzant-se en la producció ja existent. Els músics d’avui són els inspiradors dels músics de demà, igual que ells s’han inspirat en els músics d’ahir.

1El nom de la llei sencer era: “An Act for the Encouragement of Learning, by vesting the Copies of Printed Books in the Authors or purchasers of such Copies, during the Times therein mentioned”. Que podem traduir com: Una llei per al foment de l’aprenentatge, en atorgar els drets de còpia de llibres impresos als autors o als compradors d’aquests còpies, durant els temps esmentats a la mateixa. Evidentment davant d’un títol d’aquesta llargada, la gent prefereix referir-s’hi com Estatut d’Anne.

2Hi ha una considerable polèmica sobre els models de repartiment de cànon, sobre quins autors en reben i quins no, sobre la no auditabilitat d’aquestes entitats, que son entitats privades no públiques, malgrat recaptin i gestionin una taxa.

Les 3 parts i l’EPUB:

 

Deixa un comentari

Aquest lloc utilitza Akismet per reduir el correu brossa. Aprendre com la informació del vostre comentari és processada