Machu Picchu

Avui ha tocat Machu Picchu, la finalitat, en el fons, del viatge. Ha valgut la pena tot el lio que suposa arribar aquí. Per començar has d’arribar a Aguas Calientes, el poble que hi ha al peu de Machu Picchu, i que ara canvia de nom a Machu Picchu Pueblo. Per fer-ho, només hi ha tren des d’Ollantaytambo o Cusco. Un cop aquí pots o bé pujar directament o fer nit i pujar al matí. Nosaltres optem pel segon. Dormim a Aguas Calientes, després d’anar a comprar les entrades a Machu Picchu i els tiquets de l’autobús de pujada, i de sopar al Indio Feliz (s’hi menja de conya). Ens aixequem a les 4:30, fem les motxilles (avui dormirem a Cusco) i a esmorzar, a les 5:00 AM (els autobusos i Machu Picchu obren a les 5:30 AM). Al aixecar-nos està caient una tempesta increïble, de fet, ha estat diluviant tota la nit. Mentre esmorzem, sembla que afluixa la pluja i a les 5:45 enfilem cap als autobusos, a fer cua. No fem massa cua, però ja ens toca l’autobús número 11!

El trajecte dura una mica més de mitja hora, pujant 300 metres en el recorregut, i amb una carretera estreta, que així que es troben dos busos fan contenir l’alé a tots els passatgers (la traça i la prudència dels conductors brillen per l’absència). Arribats a dalt, passem ràpid el control (mentre els grups es reorganitzen) i agafem un mapa del lloc (d’una guia que en tenia un muntet pel seu grup), i cap a dins.

La visita comença passant per unes terrasses de cultiu i pels edificis que feien de dipòsit de menjar. Des d’allí ja veus, en una panoràmica increïble, gairebé tot el lloc, encara que avui, de moment, està molt ennuvolat, de fet, sembla Lleida en plena boirada, i no es veu del tot. Pugem més amunt, cap a la caseta de guarda, i d’allí sí, d’allí sí s’abasta tot Machu Picchu, fins i tot el Wayna Picchu (la muntanya de darrera), i els núvols que passen per sobre la ciutat li donen un aire misteriós. A la caseta de guarda ja trobem la primera cosa rara, un grup d’occidentals (senyores tot), que estan resant i fent el “bobo”, amb una d’elles fent de mestra de cerimònia. La major part de l’estona estan dretes, amb els ulls tancats i les mans aixecades a mitja alçada, amb els palmells cap a dalt, i la senyora que controla el “cotarro” duú una bola de vidre (de veritat, com la del programa de l’Alaska) i els va tocant la front amb la bola ditxosa (les idees que et passen pel cap en aquell moment de que faries amb la bola dels trons no es poden posar aquí). Evidentment, les senyores ditxoses es planten (i s’hi estan estona) sempre en un punt ideal per fer fotos, tocant així, no només l’energia mística o el que sigui que toquen, sinó els ous a tots els foteros de l’àrea.

D’allí baixes cap a la ciutat, passant per la porta d’accés a aquesta i bordejant-la per dalt, per arribar a la zona dels temples. Els temples no són massa grans (Machu Picchu no és un temple, sinó que és una ciutat, amb cases, carrers, tallers, palaus, temples, etc.). Allí, si escoltes, pots sentir les explicacions dels guies, i, evidentment, cada guia explica una cosa diferent, contradictòria amb el què expliquen els altres guies, per variar (després, si no contractes guies, s’estranyen i tot…). Darrera de la zona de temples es puja a l’observatori astronòmic (un turonet que hi ha al mig de la ciutat), on hi ha una pedra-calendari-rellotge solar. Pels inques l’astronomia era important, els permetia calcular el calendari i per tant el ritme de collites, etc. Com era d’esperar, la sarta de bajanades que surt de la boca dels interfectes autoanomenats guies aquí arriba al seu nivell màxim. Que si el quars de la pedra emet energia (un guia), que si el quars de la pedra absorbeix energia (el guia del davant de l’altre), que si tocant la pedra solar notes l’energia de la muntanya (un guia, en realitat el que notes és un fred de l’hòstia), etc. D’allí es baixa cap a la plaça central (plaça d’armes li diuen, com a les ciutats col·lonials), i cap a un altre conjunt de temples, on s’adoren les muntanyes de la zona.

Allí hi ha l’entrada al camí que porta al Huchuy Picchu (un pic que hi ha a l’esquerra de Machu Picchu) i al Huayna Picchu (el famós pic que domina el santuari històric). Com que és petit, i el camí és fotut, fotut (segons la Routard hi ha zones que has d’anar a cuatre grapes!), només deixen passar 400 persones, en dos blocs de 200, que has de reservar prèviament. Nosaltres no hem reservat, però l’Eva pregunta si podem passar i ens solten que sí, que la gent que havia reservat no havia entrat (està tot ennuvolat en aquestos moments). Entrem i a caminar. Pujar al Huayna Picchu és una feinada, són 300 metres de desnivell més, una hora més o menys, però realment, sense arribar a anar a cuatre grapes, hi ha moments que la cosa es complica.

Durant la pujada, les vistes, especialment del barranc que tens al costat, són de tallar l’alé, i els moments que entreveus Machu Picchu són increïbles. Fins que arribem a dalt, on, i ja sense núvols, tenim una panoràmica total de Machu Picchu que compensa l’esforç de pujar. Estem una estona, per recuperar l’alé, fem fotos, descansem, i tornem. Una hora després, quan ja arribem a Machu Picchu, veiem que ara sí, ara hi ha cua per pujar.

Després de recuperar-nos (ara ja fa calor) toca visitar la part sud del recinte, on hi havia cases, tallers, algún temple, etc. Ara ja comença a haver-hi més turistes rondant, però tot i així, no està massa ple de gent. Qui més “molesta” són els grups, que estan molta estona emprenyant a cada lloc. D’aquí passem a la zona noble, on hi ha el palau de l’Inca, i d’allí un altre cop cap a la sortida, aprofitant ara que hi ha sol per fer algunes fotos més. De la sortida (i reventats) cap a Aguas Calientes a dinar, a l’Indio Feliz, un altre cop. I a esperar que sigui l’hora d’agafar el tren cap a Cusco.

El trajecte a Cusco és, com a mínim, raro. El tren fa, en 4 hores, 112 Km. a una increïble velocitat de 30 Km/h, i un parell de parades en estacions. Això sí, no t’avorreixes en cap moment, a part del menjar que et donen (Sushi!), el personal del tren fa una dansa típica (disfressats i tot!) i després el passadís central del vagó es converteix en una improvisada passarel·la de models (el mateix personal) que llueixen roba d’alpaca (lletja a més no poder), per vendre-la. A part de riure molt, gairebé ningú dels europeus del vagó compra res, el grup de japonesos que tenim just darrera, compra tot el que hi havia al carro, i la noia de Perurail ha d’anar a buscar a altres vagons (només n’hi ha 5 en tot el tren, per això), més roba per satisfer els nipons.

A dormir a Cusco, rebentats (portem poques hores dormides i moltes hores caminades), i l’endemà cap a Lima, a enfilar el darrer cap de setmana a Perú.

[nggallery id=13]

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *