Ecuador – Cotopaxi i Saquisilí

Al final hem anat al Cotopaxi. Primer, al matí, després d’una matinada (com s’està convertint en costum aquest viatge), hem passat pel mercat de Saquisilí. On hi havia mercat d’animals (hem arribat prou aviat per veure’l), mercat d’aviram i peix (no els tenen al mercat d’animals, serà que són sintètics….) i mercat d’artesania (una mica turistada) i miscel·lània (roba cutre, sogues i cordes, ganivets i estris, llocs de cosidors, etc.).

Ha estat interessant, no hi ha massa turistes (no és on van tots els turistes) i a més, aquest any la cosa està fluixa de visitants a l’Equador (malament pels equatorians, fantàstic pels que ho visitem). A les fotos veureu com era el mercat (o mercats). Hi havia uns llocs on uns senyors, amb una Singer, et cosien el que duies descosit, nens (fills dels paradistes, suposo) venent de tot (peix, gallines, garrins, etc.). I tot adobat amb les corresponents defecacions dels productes vius en venda.

Després ja cap al Cotopaxi. Hem fet un parell de parades, per anar acostumant-nos a l’alçada (es comença a caminar a 4.500), una a un museu cutre (3.300), on hem pogut fotre’ns un té de coca (per anar preparant el cos), i un altra a la llacuna de Limpiopungo (3.830) , on hem caminat una mica.

D’allí ja directes cap al “parqueadero” (l’aparcament) que està a 4.500 i on comences a caminar cap al refugi 4.800. Per variar, i com en tots els viatges, ens ha tocat un conductor-guia manta, i així com els altres guies anaven amb els seus guiats, el nostre ens ha donat uns entrepans (sanduches aquí a Equador, sanguches a Perú), i ens ha aviat, mentre ell es quedava al cotxe una mica més calent que nosaltres. Hem començat a caminar, i quan ja estàvem per arribar, de fet estàvem per sobre del refugi (4.845 segons San Android), s’ha girat mal temps. S’ha ennuvolat (és a dir, boira) i no veiem ni el camí, hem pujat un pelet més, però al final, veient el panorama hem girat cua (que és el que havíem de fer a l’arribar al refugi de totes maneres) i cap a baix. Just a temps, hem baixat rapidet (i.e. cagant llets), i a l’arribar, ha començat a ploure. D’allí, i per una merda de camí que ens ha fotut el conductor-guia (“para variar un poco” ha dit ell), hem anat fins a Quito, això si, a una velocitat punta de 25 km/h, el cotxe, i els nostres caps oscil·lant a uns 60 Hz.

[nggallery id=9]

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *