Hi ha coses a Myanmar la mar de curioses. Ahir vam al.lucinar amb el “TeleTAC” que gasten. Anavem de l’aeroport (NO HI HAVIA NINGU EN TOT L’AEROPORT! Van obrir les llums per nosaltres, i era a mig mati!) cap a l’hotel. El taxista agafa el bitllet per pagar el peatge, obre la finestreta, i sense parar i tocant el claxon, li passa a un que l’esperava.

Les paletes mata-mosques son com raquetes de tennis, pero electriques, que quan toquen la mosca/mosquit fan espurnes i un soroll molt fort.

Els autobusos son camionetes, autobusos vells, i fins i tot un motocultor amb remolc, plens de gent, gent al sostre, gent penjant-se de totes les finestretes i de tot arreu on pot agafar-se. Els taxis son una cosa al.lucinant, uns cotxets Mazda dels anys 50 amb uns banquets darrera on et seus. I els trishaws! Unes bicicletes amb un seient al costat afegit, com un side-car, pero on van dos persones, esquena contra esquena. Quan n’hem agafat un, com que sempre ens saluda tothom pel carrer, l’Eva semblava la reina mare de passeig.

El menjar es molt bo (i barat). El millor, de moment, el Chapati d’ahir a la nit. Una especie de creppes que fan al mig del carrer i que es mengen sucant-les (amb les mans, com no), en curry i altres salses. El preu, rebentat, 150 MMK (uns 9 centims d’euro).

Ah! i tot el dia descalcos, als temples, al voltant dels temples, per pujar el turo que domina Mandalay, una cosa….