Canviar el llenguatge

Llegint Free software, you’ve been framed me n’he adonat que nosaltres molts cops hem caigut en aquest parany. Fa temps que no utilitzo (i no soc l’únic) el terme propietari per parlar del programari i em decanto pel més explícit i clar programari privatiu. Malgrat tot, la gent no entén el terme (i crec que no els agrada) el terme privatiu. Molts cops hem entrat en discussions amb gent que es posiciona contra el programari lliure i acabem discutint, en realitat, de programari de pagament o no de pagament. Més greu és encara la situació quan en comptes de programari parlem de contingut digital. Acabem discutint de propietat intel·lectual vs. pirateria (!!!), com si la discussió fos per no voler pagar allò que hem de pagar, i no per defensar un dret que tenim, el de la còpia privada, el del canviar de format aquells continguts que ja hem pagat, el dret a no pagar un impost injust (el cànon dels ….), que a més, un cop pagat, no ens garanteix allò que paguem, és a dir, que podem fer còpies privades.
Després de donar-hi voltes he decidit canviar el llenguatge que utilitzo per parlar d’aquests temes. A partir d’ara no parlaré més de gestió digital de drets sinó de DRR (Digital Rights Restriction), restricció digital de drets. No parlaré de programari privatiu ni propietari, sinó de programari restrictiu.  Al cap i a la fi el que diferencia un programari lliure del que no ho és, és que el privatiu, perdó! el restrictiu, ens restringeix l’exercici d’alguns drets. A l’igual que els mecanismes de DRR que hom empra (els antics DRM), que el que fan no és gestionar els nostres drets digitals, sinó restringir-los i reduir-los. A veure si amb aquest nou vocabulari parlar i explicar a la gent de què va tota aquesta história és més fàcil.

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *